Diagnòstic, etiqueta i estigma

Si bé tothom va expressar que sobre el paper les persones que pateixen trastorns mentals tenen els mateixos drets que la resta de la població, la realitat és que no: “Les mateixes persones s’autolimiten l’exercici de drets perquè no creuen posseir-los”, afirmava una participant. A vegades, argumentava, el problema no és tan sols com aquesta persona és rebuda per l’altre, sinó que és la mateixa persona en relació amb allò que li passa —la persona es troba amb les seves pors. Però davant d’això, altres participants van comentar que gran part del problema no resideix en un mateix, sinó que sovint és molt difícil fer-ho accessible: no és el mateix tenir un dret que fer-ne ús.

Davant d’aquestes qüestions, un altre participant va afirmar que, efectivament, l’etiqueta és quelcom que arrossegues i està sempre exposada a la mirada dels altres. Això va obrir la porta a parlar d’un fenomen molt interessant que s’ha donat en els últims anys: el pas de l’etiqueta d’un àmbit principalment clínic a l’àmbit públic. Si ens definim socialment a partir de l’etiqueta generem preguntes: “Qui ets? Què implica, això que et passa?” Hem assimilat alguns tecnicismes de la medicina, però quan tractem la salut mental no la coneixem bé i, si bé alguns diagnòstics ens poden ajudar a comprendre-la, la realitat és que també despisten.

Tot seguit, es va posar sobre la taula com el diagnòstic ens permet, en certa manera, protegir-nos: col·locant una etiqueta ens podem refugiar d’allò que ens és aliè, d’allò que no reconeixem com a propi. A tall d’exemple vam parlar de la possible necessitat d’uns pares de comprendre el seu fill amb TDAH, de justificar allò que no saben o que no poden controlar.

Un cop esgotat aquest tema, es va passar a parlar de l’etiqueta des d’un altre punt de vista: com a agent delimitador de les persones considerades alterades (segons apuntava un dels professionals), en comptes de ser considerades persones amb altres tipus de personalitats, o amb mentalitats diferents. En altres cultures o èpoques històriques, uns mateixos símptomes es podien percebre de maneres diferents i així, la funció dins la societat d’aquests alterats, o la seva possibilitat d’integrar-se, també.

No obstant això, d’altres apuntaven que potser aquesta qüestió de l’etiqueta té una altra vessant:  definir-se. El que abans estava reservat a un àmbit públic, ara ha passat a l’àmbit social, i ens definim a partir d’aquí. Quan aquesta redefinició té lloc, però, la terminologia es buida i s’omple d’altres coses: se’n treu el significat, però se’n manté el significant, que es fa servir en altres termes. És aquí on es col·loca l’estigma, en aquestes paraules que l’àmbit social ha emplenat de pors que engendren prejudicis. Els prejudicis, però, no són exclusius de de l’àmbit social, sinó que també es veuen en l’àmbit de la salut mental: hi ha expectatives, prejudicis, sovint en ares de la sobreprotecció.

Per últim, i tancant així el triàleg, va sorgir el tema de l’etiqueta i de l’estigma dins de les noves generacions. Els participants ho van relacionar amb la qüestió de la terminologia subvertida, és a dir, com certs significants sota els significats tradicionals s’havien aconseguit replantejar la orientació en ser valorades en el moment que han estat reclamades políticament en forma de reivindicació i com això podia començar a canviar el rumb dels conflictes amb l’estigma que confereix l’etiqueta que s’han anat desenvolupant al llarg d’aquesta xerrada.