La solitud dels cossos…

La pèrdua de les paraules.

Els cossos van per una banda i les paraules per l’altre. La paraula ja no acompanya en aquesta època en la que l’Altre social es fon en un eixam de possibilitats. Si bé abans la “norma-litat”, aconseguia condensar la majoria d’inquietuds en una qüestió d’educació, forçant la inscripció del que implica tenir un cos en societat, ara els cossos son lliurats a si mateixos.

Ens trobem en una època en la que el cos ha passat de presentar-se com quelcom agalmàtic a fer-ho com a seu de gaudi, seu de satisfacció. Abans tenir un cos, en el millor dels casos, implicava presentar-lo sota la modalitat d’un vel. Entre l’íntim i allò públic hi havia diferència. Actualment, el cos com seu de gaudi, només té una funció: satisfer-se, on els límits no només no són clars, si no que s’anima a eliminar-los. En aquest punt, el cos i la satisfacció, el subjecte i l’objecte, conviuen en una equivalència. Les conseqüències d’aquesta lògica de funcionament produeixen diferents solituds.

El llibre publicat recentment de José Ramón Ubieto, “TDAH, hablar con el cuerpo” ens pot servir per localitzar cóm alguns diagnòstics moderns, en aquest cas el TDAH, deixa molt sols als nens i adolescents que ho pateixen, igual que a les seves famílies. Les noves problemàtiques de la infància i la adolescència reflecteixen un canvi en la forma en que els ideals socials han perdut pregnància en detriment de l’ús del diagnòstic burocratitzat. Aquest fet esborra tota possibilitat de dialèctica amb el professional, de producció d’un saber per part del subjecte, presentant-nos com a conseqüència una realitat cada vegada mes pròxima a tots: els cossos s’agiten.

Què es diu al respecte del TDAH? Escoltem actualment certa predominança de cert discurs mèdic, per qui el TDAH és una descompensació d’arrel biològica que cal medicar. Però, a la vegada, persisteix la idea intuïtiva de que el TDAH és una disfunció en el comportament potencialment educable. Mancant de rigor científic, l’etiqueta esdevé un calaix de sastre on trobem suposicions de traumes, dificultats cognitives, xarxes neuronals disfuncionals, coexistència de diversos trastorns mentals…

En aquest matxambrat, quin tractament es pot proposar? La psicoanàlisi aposta per rescatar allò singular que podem trobar en cada cas. Aquesta singularitat es posa de manifest en el que diem, però també en la manera en la què tenim un cos. El punt de nexe és el que José Ramón Ubieto planteja: “Hablar con el cuerpo es un hecho propio del ser hablante. Decimos, pues, algo de lo que a cada uno nos agita, aun sin saberlo, como nos lo recuerda Lacan… Nuestra tarea como clínicos es, entonces, leer esos cuerpos”.

Però no cal ser diagnosticat de TDAH per ratificar que hi ha alguna cosa que no va. L’equivalència entre subjecte i objecte deixa poc espai perquè la paraula circul. Així, és cada cop més patent que l’objecte de consum, de la mateixa manera que ho fa l’etiqueta diagnòstica, satisfà la necessitat de saber què ens passa, obturant la pregunta: què implica tenir un cos entre d’altres?

Sota aquesta segona modalitat prenem com exemple les campanyes publicitàries com eines que descriuen, que ajuden a llegir les derives del llenguatge. En aquestes se’ns presenten realitats on la dupla “jo + objecte” pot arribar a funcionar per si sola, sense cap intermediari. Situen el “Tu i el teu cos” com únic suport per portar a terme qualsevol fita, com si es tractés d’un repte, esdevenint un imperatiu intransigent. En aquest cas l’imperatiu és velat per l’objecte, allò que ens venen com resposta a una insatisfacció que trobaria un límit en el mateix producte de consum. Però això, invariablement, també ens deixa sols: sols en una satisfacció autoeròtica.

Així és com l’imperatiu produeix un viratge, incidint en una pregunta recurrent: cóm és que en el camí de la satisfacció no trobem allò esperat? Seguir consumint i consumint-nos, és la resposta eterna de la passió pel consum. Aquí trobem altra vegada l’equivalència entre cos i producte, sembla la única sortida que proposa el sistema.

L’imperatiu de satisfacció agita els cossos en solitud, on les paraules, ja vinguin d’un altre que diagnostica com d’un eslògan, produeixen circuits de repetició.

La psicoanàlisi parteix de la tesi de que les paraules toquen els cossos i els conformen, però s’han de trobar i a la vegada, que el subjecte pugui consentir a fer-se acompanyar per aquestes.

En els relats d’alguns casos que acompanyen l’explicació de J.R. Ubieto, trobem nens i nenes que mostren malestar en i amb el seu cos. Cossos que han estat més parlats pels altres que pel propi subjecte. Llegir aquests cossos, implica donar la paraula, obrir un espai entre el subjecte i l’objecte, obrir la porta a la contingència d’un sentit no determinat. A vegades, així sorgeixen aquelles paraules que realment toquen el cos i que marquen les coordenades en les que aquest es presenta. És tota una oportunitat.

Bibliografia

J.R. Ubieto, TDAH: Hablar con el cuerpo, Colección Laboratorio de Educación Social, UOC, Barcelona, 2014.

E. Laurent, Hablar con el propio síntoma, hablar con el propio cuerpo, VI Encuentro Americano de la Orientación Lacaniana, Buenos aires 22 i 23 de noviembre de 2013.