La pèrdua de les paraules.

Els cossos van per una banda i les paraules per l’altre. La paraula ja no acompanya en aquesta època en la que l’Altre social es fon en un eixam de possibilitats. Si bé abans la “norma-litat”, aconseguia condensar la majoria d’inquietuds en una qüestió d’educació, forçant la inscripció del que implica tenir un cos en societat, ara els cossos son lliurats a si mateixos.

Ens trobem en una època en la que el cos ha passat de presentar-se com quelcom agalmàtic a fer-ho com a seu de gaudi, seu de satisfacció. Abans tenir un cos, en el millor dels casos, implicava presentar-lo sota la modalitat d’un vel. Entre l’íntim i allò públic hi havia diferència. Actualment, el cos com seu de gaudi, només té una funció: satisfer-se, on els límits no només no són clars, si no que s’anima a eliminar-los. En aquest punt, el cos i la satisfacció, el subjecte i l’objecte, conviuen en una equivalència. Les conseqüències d’aquesta lògica de funcionament produeixen diferents solituds.

Reflexiones sobre la feminidad

 

Título para pensar en esos dos términos, mujer y femenino, no dar por supuesta su continuidad y hasta poner en duda su relación. Porque aunque pareciera que con la coma se unen los dos términos, yo no lo leo así, veo el paso del todo a la parte, de todas las mujeres a la partícula-una. Entendiendo lo femenino como lo más éxtimo, ese empaste entre lo más íntimo y lo más extraño, en cada una de las mujeres.

El titulo no es original, me remito a  una entrevista hecha a un psicoanalista argentino (2) en donde exclama…”no hay que confundir lo femenino con las mujeres”,  en respuesta a la pregunta si en el psicoanálisis hay alguna forma de idealización de lo femenino. Sin querer entrar a la contextualizar la frase y explicarla me la adueñé para poner nombre a la reflexión que aquí hago.