La solitud dels cossos…
La pèrdua de les paraules.
Els cossos van per una banda i les paraules per l’altre. La paraula ja no acompanya en aquesta època en la que l’Altre social es fon en un eixam de possibilitats. Si bé abans la “norma-litat”, aconseguia condensar la majoria d’inquietuds en una qüestió d’educació, forçant la inscripció del que implica tenir un cos en societat, ara els cossos son lliurats a si mateixos.
Ens trobem en una època en la que el cos ha passat de presentar-se com quelcom agalmàtic a fer-ho com a seu de gaudi, seu de satisfacció. Abans tenir un cos, en el millor dels casos, implicava presentar-lo sota la modalitat d’un vel. Entre l’íntim i allò públic hi havia diferència. Actualment, el cos com seu de gaudi, només té una funció: satisfer-se, on els límits no només no són clars, si no que s’anima a eliminar-los. En aquest punt, el cos i la satisfacció, el subjecte i l’objecte, conviuen en una equivalència. Les conseqüències d’aquesta lògica de funcionament produeixen diferents solituds.
