Este texto fue producido en el marco del máster “Actuación clínica en psicoanálisis y psicopatología”, para el curso Red pública de salud mental, donde nos acercamos al trabajo desde el psicoanálisis en atención clínica dentro de una institución. No solo fueron planteadas las cuestiones clínicas sino la complejidad que supone un entendimiento del ser humano desde el inconsciente y el malentendido versus el deseo del discurso de la ciencia de convertir al ser humano en una cifra. Lo que me llevó a pensar acerca del lugar del psicoanálisis como práctica clínica dentro del sistema hegemónico actual.

El último encuentro del Cursus “Lo serio es la serie: Serias Diversiones” presentado bajo los auspicios de la Biblioteca del Campo Freudiano de Barcelona, llevaba por título esta vez: “¿Un ligue más en Tinder? Don Juan, mito femenino”. Contó con una numerosa asistencia, tanto de forma presencial como online.

Para dar cuerpo al tema se convocó a tres mujeres: Inés García, doctora en filología germánica, estudios de mitos nórdicos y autora del ensayo de próxima publicación “Calla i paga: encontres entre la política i la psicoanàlisi”; Alicia Valdés, doctora en filosofía política, y autora de diversos artículos académicos que interpelan a la izquierda lacaniana desde los feminismos; y Lucía d’Angelo, psicoanalista miembro de la ELP y la AMP, docente de la Sección Clínica de Barcelona y doctora en psicoanálisis por la Universidad de Paris VIII.

«Tot va començar durant les meves primeres pràctiques. Aparentment, havia estat de sort. Em va tocar un servei capdavanter, un equip molt dinàmic, amb resultats espectaculars. De fet, però, va ser un xoc per a mi. Jo creia que un metge és un clínic en el sentit propi de la paraula: un que s’asseu al llit del malalt i abans que res parla amb ell. Això no devia ser fals del tot, ja que alguns dels meus companys ho van viure així i van continuar els seus estudis. Però en el meu sofisticat servei, els metges ja no s’asseien als llits dels malalts. Estaven més pendents de pantalles, de gràfics i dels resultats del laboratori que del que poguessin dir-los els pacients. Comparat amb el que jo buscava, no em trobava ben bé al lloc en aquella medicina de punta, en què tant el cap com el seu equip només pensaven a publicar en el proper congrés una tècnica operatòria que acabaven de desenvolupar. Cada vegada em sentia pitjor. Un bon dia em vaig adonar que, en els meus moments lliures a l’hospital, passava més temps amb els pacients, les infermeres o les secretàries que amb els metges.»

“Ya mueve a la reflexión que nunca se use la palabra “víctima” para designar a quienes murieron en un combate. El uso del significante “víctima” parece apuntar a una pasividad que lo acerca a menudo al significante “inocente” […]. Declararse víctima de algo es como quedar eximido de toda responsabilidad”. Barros, M., Relaciones violentas entre el amor y la tragedia. 2014.

“La responsabilidad sobre las consecuencias de nuestros actos es lo que hace a la dignidad de lo humano. Pero está claro que no resulta fácil asumirla, pues somos responsables incluso de nuestros sueños como decía Freud. Mercedes de Francisco. Relaciones violentas entre el amor y la tragedia. 2014.

Pròleg

En aquest text partirem del que Freud detectà en Més enllà del principi del plaer i desenvolupà en El malestar en la cultura per introduir quelcom de l’ètica en la orientació psicoanalítica lacaniana. Partirem d’una referència qualsevol que es relacioni amb aquesta orientació, com ho és una entrevista a Gustavo Dessal pel que fa a la seva novel·la El cas Anne, per veure fins a quin punt aquesta disciplina té en compte l’ètica que planteja. Veurem que aquesta ètica combina la idea d’un subjecte particular, incomplet i intraduïble, amb un autoboicot encapçalat per la instància del superjò, instància que se sustenta, des del nostre enfocament, en la inexistència d’un metadiscurs que garanteixi el sentit de les coses.