Resenya del llibre ‘He viscut tan poc!’
Diari d’Eva Heyman (NED, 2016).
El diari d’Eva Heyman ha estat publicat recentment per NED Ediciones dins la col·lecció de la Palabra eXtrema. L’elecció del diari que titulen “He viscut tan poc!”, la considero una aposta decidida per dues raons. Primer, veig un afany de fer públic el testimoni pòstum de l’Eva, de transmetre i fer ressonar les seves paraules. Perquè, si com diu la presentació de la col·lecció, “l’ésser humà és un ésser de paraula” aleshores recuperar les seves paraules és recuperar la seva humanitat. I segon, perquè estaríem segons el que Agamben considera el veritable testimoni, el testimoni mort, el que ha presenciat els fets però no pot donar-los a conèixer als altres degut a la seva mort. En aquest cas, no és una altra persona que testimonia l’horror que ella va viure sinó que, és ella mateixa, a través del seu diari, que pot narrar els fets.
El diari queda emmarcat per tres coordenades: d’entrada un pròleg emotiu de Vicenç Villatoro, seguit de tres cartes de personatges importants en la vida de l’Eva, que complementen el seu diari: la cuinera, la mainadera i la seva mare, que donen fe del seu testimoni i, en últim terme, l’epíleg de Mihály Dés, que ens dóna les referències de la historia, de la política i de l’especificitat del relat. Tot plegat situa al diari en un temps històric, la Segona Guerra mundial, en un espai, Oradea Hongria, i una subjectivitat, el relat en primera persona d’Eva Heyman.
El diari comença el dia del 13è aniversari de l’Eva i s’atura 3 mesos més tard quan l’Eva és deportada a Auschwitz, on morirà a les càmeres de gas. Vicenç Villatoro descriu el diari com un recorregut entre el món aparentment normal d’una noia adolescent, l’aniversari, la família, les esperances… fins a les portes mateixes de l’infern. Mihály Dés parla de tensió entre les minúcies de la vida quotidiana i les atrocitats de transcendència universal. Jo utilitzaré la paraula trànsit per plasmar l’efecte de lectura del diari on quelcom de la cortina de la quotidianitat es va corrent per deixar al descobert el sense sentit de la mort, i com això es fa evident en la seva escriptura fins al darrer moment, quan fa entrega del diari perquè les paraules ja no poden dir res més de l’horror absolut que està per venir.
Comencem la lectura advertits del tràgic final, però el saber-ho no ens estalvia el patiment del trànsit. Un relat clarivident i minuciós de tot allò que els van sostraient (les pertinences, els negocis, la llibertat, la llar, la dignitat…) i al que van renunciant fins a acabar al camp d’extermini, on els aniquilen l’únic que els queda: la vida.
Ser espectadora de com despullen l’Eva i els seus d’humanitat, és quelcom que et travessa, incomoda i commou. Com s’explica aquesta renuncia? Ressona l’esperança, en tots ells, altrament frustrada en el cas de l’Eva, que escriu: “què pot ser pitjor que això? Ja ho sé: únicament Polònia.” I la resignació també, quan la seva mare gemega: “Ens ho mereixem perquè som com xais que esperen amb paciència que els degollin a l’escorxador” . El darrer dia que Eva escriu al diari, sent coneixedors del seu destí. El silenci s’imposa: “Hi ha un silenci tan gran que fins i tot se sent el brunzit de les mosques. No plora ningú. (…) ara ja ningú diu que se’n emporten , sinó que ens deporten” . Vicenç Villatoro ho reflexa bé en el pròleg, volent fer el camí invers, recuperar la llar (humana) enlloc del refugi (del cau d’animals)…
Al llarg de tot el relat Eva insisteix en que vol viure i no es vol morir. El mateix títol “He viscut tan poc!”… ja implica la mort.
Mihály Dés comenta a l’epíleg que Eva pressent la mort d’ençà que coneix el destí de la deportació de la seva millor amiga Marta, i el fet que a ella li passi el mateix, està sempre present i la obsessiona. Arriba un moment on Eva deixa de pensar durant el dia en la seva amiga per somniar-la durant la nit “Vaig somniar que jo era la Marta, i que estava dreta i sola en un prat immens, no havia vist mai un prat tan gran; però després em vaig adonar que aquesta praderia era Polònia.” . Dés conclou puntuant la fita més gran a què pot aspirar l’art: “que el relat de la seva marxa cap a la mort es converteixi en una reivindicació triomfal de la vida”. I al meu parer, puc afirmar que ho aconsegueix, que tot i el testimoni del trànsit cap a la mort es llegeix el clam per la vida que no va tenir, la passió i el desig per viure, i el fet d’aferrar-se a la vida fins al darrer moment.
Bona lectura!