Sobre l’ètica lacaniana des de l’abscència de Déu i el límit al superjò
Pròleg
En aquest text partirem del que Freud detectà en Més enllà del principi del plaer i desenvolupà en El malestar en la cultura per introduir quelcom de l’ètica en la orientació psicoanalítica lacaniana. Partirem d’una referència qualsevol que es relacioni amb aquesta orientació, com ho és una entrevista a Gustavo Dessal pel que fa a la seva novel·la El cas Anne, per veure fins a quin punt aquesta disciplina té en compte l’ètica que planteja. Veurem que aquesta ètica combina la idea d’un subjecte particular, incomplet i intraduïble, amb un autoboicot encapçalat per la instància del superjò, instància que se sustenta, des del nostre enfocament, en la inexistència d’un metadiscurs que garanteixi el sentit de les coses.
Una ètica antihumanista
Una de les maneres més comunes de començar a respondre què és la psicoanàlisi és, almenys des de cercles lacanians, a partir de l’ètica. En quasi tot text que introdueixi la qüestió analítica podem trobar, encara que sigui entre línies, les directrius que la marquen. Si prenem com a exemple l’entrevista que Esther Peñas realitzà a Gustavo Dessal una tardor de fa dos anys a propòsit de la seva novel·la El cas Anne, ho podem observar. Basta referir-nos a aquest petit text per esbossar en quatre pinzellades el que Lacan va prendre com una de les directrius més fonamentals, alhora que controvertides, de l’ensenyança freudiana: el més enllà del principi del plaer.
A mode d’introducció, podríem dir que aquest més enllà fa referència a una mena d’autoboicot al qual estem més o menys condemnats, però, precisament per això, cal encarar-lo (i no intentar-lo eliminar). En paraules de Dessal, es tracta d’un «boicot a nosaltres mateixos; una zona que ens habita, que subsisteix gràcies a transfusions elèctriques de somni i realitat per complet diluïdes, regions de la nostra ment obscures com una llarga desesperació petrificada en soledat» (Dessal, 2018). Aquesta zona roman inconscient, la qual cosa remet a un subjecte incomplet, en el sentit que, per mor d’aquesta zona inconscient, no és traduïble al llenguatge de forma completa, no es pot assimilar en un sentit holístic ni detenir (1). Aquesta intraduïbilitat es refereix alhora a l’objecte, ja que, si el subjecte cognoscent és incomplet, incompletament podrà entendre les coses que el rodegen. D’aquesta manera, dins la disciplina que és la psicoanàlisi lacaniana, podem dir que es postula la impossibilitat de trobar la veritat. Dessal suggereix que hauríem de tenir en compte els límits d’aquesta, i afirma que «aquells que s’identifiquen a la veritat són impermeables a qualsevol dialèctica» (Dessal, 2018). En conjunt, tot ens porta a negar la possibilitat de comprensió, ingènua quan es tracta de subjectes, pels quals resulta impossible encaixar del tot en la norma. Com que cada subjecte és únic, dislocat de la normativitat, i l’analista és també un subjecte que es relaciona amb un altre, és impossible establir què fer, dins aquest àmbit. Per això, Miller, tot just al començament de la seva Introducció al mètode psicoanalític, reconeix que «el que és manifest és que, efectivament, no tenim, en l’orientació lacaniana, patrons» (Miller, 1997, p. 13).
Aquest conjunt de postulats han portat la psicoanàlisi lacaniana a definir-se com una ètica no humanista o, fins i tot, antihumanista. Si l’últim Freud donà compte que l’inconscient, que serà sempre indefinible pel seu estatut, remetia per força al dolor dirigit cap a un mateix, la idea del Bé en el subjecte havia de romandre com una entelèquia, i un acte de llibertat havia de consistir a assumir la impossibilitat d’assolir la plenitut. Per tant, la idea de cura, prenent com a direcció un subjecte feliç, pel retorn a Freud lacanià, suposava una direcció no cap al millor, sinó cap a la frustració. Des de l’inici, la cura en la psicoanàlisi lacaniana ha tingut més a veure en assumir certa falta, la incapacitat de comprendre del tot el que ens rodeja, saber que no podrem arribar a un estat de no patiment. Aquesta assumpció ens fa més permeables a la dialèctica de la qual parla Dessal; ens fa, en certa manera, més lliures.
El límit al superjò com un més enllà del Bé
Més enllà del principi del plaer (1920) apareix deixant enrere la Primera Guerra Mundial i tot el seu patiment, traduït, en aquest mateix text, en neurosis traumàtiques. En aquesta obra, Freud critica el sistema psíquic postulat per la psicoanàlisi fins al moment, sistema en el qual imperava el principi del plaer que, en poques paraules, suposava la tendència del mateix psiquisme al benestar i l’estabilitat. En el text mencionat, en oposició a Gustav Fechner, Freud afirma que, per tal de sostenir el principi del plaer com el que domina el psiquisme, «la grandíssima majoria dels nostres processos anímics hauria d’anar acompanyada de plaer o portar a ell» (Freud, 1992, p. 9). Així, les neurosis traumàtiques exemplifiquen el que, a L’ominós, escrit durant la guerra i publicat l’any 1919, batejà com «compulsió de repetició». D’aquesta, Freud n’afirma que «recondueix el malalt, una i una altra vegada, a la situació del seu accident, del qual desperta amb renovat terror» (Freud, 1992, p. 13). Més endavant, afegeix que, malgrat que el pacient, conscientment, manifesti no voler trobar-se en aquesta situació, quelcom en aquesta vivència desagradable se satisfà, i afirma que aquest mal «no contradiu el principi del plaer; és desplaer per a un sistema i, alhora, satisfacció per un altre» (Freud, 1992, p. 20). Creiem que Freud pensa que quelcom se satisfà per la mateixa repetició de l’ experiència. Aquest impuls a la repetició que observa en els pacients indica que una part d’ells els empeny a reviure el dolor.
Deu anys després de la publicació de L’ominós i Més enllà del principi del plaer, a El malestar en la cultura, Freud planteja la neurosi com una hostilitat envers els ideals que la cultura imposa. Aquesta afirmació suposa un pas més, atès que, en el moment en què la neurosi és, des de la psicoanàlisi, el més comú, inclou el desplaer precisament pel que ens constitueix a tots: la cultura. Ja no es tracta, així, de res específicament patològic, sinó d’un desplaer que ens afecta a tots en tant que «éssers culturals». Es pot començar a entendre de què va L’ètica de la psicoanàlisi de Lacan si prenem de Freud que «l’ésser humà cau en la neurosi perquè no aconsegueix suportar el grau de frustració que li imposa la societat per mor dels seus ideals de cultura» (Freud, 2006, p. 85). I, en Lacan, això no és exclusiu de l’estructura neuròtica, sinó que s’estén a les estructures psicòtica i perversa.
El superjò, que es desenvolupa extensament a El malestar en la cultura i és central en el Seminari 7, és el que imposa aquesta frustració. Inicialment, podem dir del superjò que s’estableix en el psiquisme com a introjecció de la llei, lligada als ideals que imposen els discursos. Cal destacar que Lacan, a L’ètica de la psicoanàlisi, apunta que aquesta introjecció de la llei no té límit. I la falta de límit es dona, precisament, perquè no hi ha res que sustenti la cultura. No hi ha un metallenguatge que faci mediació entre el desig del subjecte i les exigències culturals. Aquestes s’externalitzen en els primers referents, però un cop s’introjecten, com acabem d’afirmar, per part del superjò,
“(…) ja no hi ha límit —engendra una agressió cada cop més intensa contra el jo. L’engendra en el límit, a saber, en tant que la mediació de la Llei falta. De la Llei en la mesura que ella provendria d’una altra part —però d’aquesta altra part en la qual falta el seu garant, aquell que garanteix, a saber, Déu mateix.” (Lacan, 2007, p. 235).
D’altra banda, cal apuntar per què la compulsió de repetició connecta amb el superjò. Quan estem en l’àmbit del superjò, ens posem els objectius propis en un punt impossible, per tal de fracassar i tornar a intentar-ho. D’aquesta manera, el superjò repetidament apunta a un excés que ens porta més enllà del plaer encara que, enganyosament, s’amagui rere el que el discurs ens diu que és el bé per a cadascú. Per tant, des d’aquesta instància no es busca el plaer, sinó tot el contrari; aquesta regió psíquica és la que es correspon amb la pulsió de mort com a desenvolupament de la compulsió de repetició freudiana i, posteriorment, lacaniana. El que es fa present aquí és una paradoxa: mentre que la cultura ens ofereix allò que ens ajuda a estar bé (des de l’alimentació fins a l’oci i l’autorealització), els ideals que comporta ens empenyen a sentir un deute constant per no arribar mai a la plenitud fictícia que ells mateixos ens animen a somiar. Aquest deute porta a una mena de necessitat de càstig on trobam aquesta satisfacció estranya, aquest gaudi en la compulsivitat del dolor que Freud introdueix a Més enllà del principi del plaer. Així que aquesta paradoxa es pot reduir a que el superjò, disfressat de bé, busca un gaudi del dolor de la culpa que implica no poder assolir aquest mateix bé; un bé que, en no tenir límit, perquè no hi ha límit a les exigències culturals en no recolzar-se elles mateixes en un metadiscurs, no té límit tampoc la culpa i la frustració que aquest implica. La cultura implica el superjò: l’única manera d’eliminar-lo per complet seria acabant amb ella, eliminant el que Lacan anomena «el simbòlic», el llenguatge mateix, que no es topa amb un discurs amable, sinó amb un mur de dolor. En la cita següent es veu clar fins a quin punt això travessa la psicoanàlisi lacaniana. En aquesta podem pensar en el retorn a Freud com un ideal cultural disfressat de bé, un bé que l’últim Lacan reconeix que va trobar en els escrits del fundador de la psicoanàlisi, i la frustració que això ha implicat sempre en ell, on troba el superjò:
“Jo em trenco el cap contra el que anomenaré, en aquesta ocasió, un mur, és clar, de la meva invenció. És el que m’empipa. Un no inventa qualsevol cosa. I el que jo vaig inventar està fet, en suma, per explicar (…) Freud. El que xoca és que en Freud no hi ha empremta d’aquesta molèstia o, més exactament, d’aquests empipaments, d’aquests empipaments que jo tinc i que us comunico, en fi, sota aquesta forma.
(…) L’ideal, l’Ideal del Jo, en suma, seria acabar amb (en) el simbòlic, dit d’una altra manera, no dir res de res. Quina és la força demoníaca que empeny a dir alguna cosa, dit d’una altra manera, a ensenyar? Sobre això jo arribo a dirme que és el superjò.” (Lacan, 1976).
La dificultat de sostenir la cura de manera convencional en qualsevol subjecte dins aquestes coordenades obliga a plantejar-la com una negativa a assenyalar quin és el bé d’aquest, quin camí ha de seguir. En aquest sentit, tornant a Miller, l’orientació lacaniana dona l’esquena als patrons. Aquesta cura, vista la impossibilitat d’acabar amb el simbòlic dins el simbòlic, parteix de que l’analista eviti convertir-se en l’encarnació del superjò i doni via lliure a l’analitzant perquè consideri quin és el seu desig, més enllà del bé que li ofereix la cultura. Per això, en el Seminari 7, Lacan proposa «que de l’única cosa de què es pot ser culpable, almenys des de la perspectiva analítica, es d’haver cedit en el propi desig» (Lacan, 2007, p. 382). No es tracta, així doncs, d’impulsar que un segueixi fins al final el que pensa que ha de fer, en oposició a tot el que ha après: això també suposa, sovint, caure en la llei insensata del superjò, sustentada així mateix en els ideals, però per negar-los. Es tracta, més aviat, de donar un temps, un silenci, per donar pas a reconsiderar allò que sembla que s’imposa a cada un, sempre sent conscients de que, tanmateix, no ens podrem desfer de la compulsió de repetició a la qual porta el superjò. Només podem pal·liar-ne els efectes.
Posem-ne un exemple. En un centre de teràpia contra les toxicomanies, com pot ser Projecte Home,sovint trobem que, qui s’interna, pot triar dues vies: o ser drogoaddicte, o abandonar-ho tot pels ideals que imposen d’acord amb el que ells mateixos tematitzen com un exdrogoaddicte. D’aquest centre en surten, generalment, o terapeutes de Projecte Home, o gent que no ha pogut deixar de ser drogoaddicta. En certa manera, es podria dir que aquest sistema anul·la la particularitat de cada subjecte, i la particularitat traduïda en un desig propi és l’únic que pot fer front al superjò. Una orientació lacaniana apostaria per deixar en pausa el futur de qui demanda ajuda, sense oferir-li un camí clar; deixar-li un espai perquè es reconsideri com a subjecte, donar-li la capacitat d’elegir quin tipus de vida vol tenir; fins i tot, potser, deixar que doni un sentit al seu consum, per establir una mediació entre aquest i ell mateix i, d’aquesta manera, limitar-lo. Això es pot traslladar a qualsevol àmbit de la salut mental. El fonamental és no encarnar el jutge sàdic que és el superjò, per no alimentar-lo dins el psiquisme dels pacients.
Conclusions
El postulat freudià, segons el qual el patiment dels subjectes es tradueix en un autoboicot ineliminable que té a veure amb els ideals culturals, troba el sentit ple en el fet que no existeix un garant del discurs que hom segueix, discurs que conté tota una sèrie de lleis que s’activen en un superjò sense límit. Aquesta falta de garant del sentit o, si es vol, per reprendre a Lacan, de Déu mateix, alhora que desautoritza el subjecte humanista que sovint proclamen la salut mental i la cultura en general, comporta seguir certa ètica. L’ètica de la psicoanàlisi es basa en intentar que cada subjecte allotgi cert sentit del seu malestar, per tal de posar fre a la tortura del superjò. Tot deure, al cap i a la fi, s’alimenta de la ferocitat del superjò, i la tasca en la qual l’orientació lacaniana troba el seu rumb és que cadascú posi un límit a aquesta ferocitat inevitable.
Notes
(1) Per entendre-ho, Miller, a Introducció al mètode psicoanalític, compara el subjecte amb una caixa buida que s’orienta cap al seu dir: «Es tracta de distingir entre el dir i una posició en relació al dir, sent aquesta posició el mateix subjecte. O sigui que hem d’inscriure sempre alguna cosa, en segon lloc, com un índex subjectiu del dir. Introduirem avui un símbol simple per fer això, el símbol d’una caixa. No una caixa negra, the black box, sinó una caixa buida, on escriurem, justament, les variacions de la posició subjectiva» (Miller, 1997, p. 42).
Bibliografia
MILLER, J. A. (1997). Introducción al método psicoanalítico. Eolia-Paidós: Buenos Aires.
SHORTER, E. (2013). The history of DSM. A: Making the DSM 5: Concepts and controversies. New York: Springer.
DESSAL, G. «Esther Peñas entrevista a Gustavo Dessal a propósito de “El caso Anne”», en: la Otra psiquiatría (2018): https://www.laotrapsiquiatria.com/2018/12/esther-penas-entrevista-a-gustavodessal-a-proposito-de-el-caso-anne/
FREUD, S. (1992). Más allá del principio del placer (1920). En: Obras Completas, vol. XVIII. Buenos Aires: Amorrortu.
FREUD, S. (2006). El malestar en la cultura (1930). Madrid: Alianza.
LACAN, J. (2007). El seminario de Jacques Lacan, libro 7: La ética del psicoanálisis. Lanús: Paidós.
LACAN, J. (1976). El seminario de Jacques Lacan, libro 24: Lo no sabido que sabe de la una-equivocación se ampara en la morra, inédito. Classe 6 (8/02/1977). Disponible en http://www.bibliopsi.org/docs/lacan/29%20Seminario%2024.pdf
Totes les cites han estat traduïdes al català per l’autora.