Una lectura de la novel·la “Un cel de plom”

La personalitat de Neus Català com a víctima dels camps de treball i extermini nazis.

Llegir a la Neus en “Un cel de plom” ens convida a voler passejar per la inquietud d’una manera més ferma. Com si es pogués trobar un sentit en les paraules que descriuen les vivències d’una dona. Aquest sentit anhelat però, s’esvaeix en les confidències que de tant en tant el relat deixa caure.

Jacques Lacan, psicoanalista francès, sempre ha dit que La dona no existeix, que en tot cas podem parlar-ne o millor dit, ens en parlen, una per una. La tensió que s’estableix en la novel·la entre el caràcter de ficció i el d’una història real, viscuda, permet que aquesta vivència singular, serveixi de testimoni, ja que el testimoni també és un per un.

En aquest cas no hem de descomptar la feina, primer de lectura i després de transcripció i escriptura de la Carme Martí, que evoca una aproximació, un més a prop de la mirada més íntima de la Neus Català.

Què ens arriba d’aquest personatge?

La Neus Català s’ha convertit en un referent de dignitat i fortalesa, què ens ha arribat d’ella?

Els esdeveniments de guerra ens han deixat molts testimonis, però en aquest cas, destacaria la funció del novel·lat, tal com he dit abans, com un recurs que ens permet apropar-nos a una realitat explicada per una veu que deixa de ser anònima.

M’agradaria prendre aquest punt, el de la veu, com un tret que caracteritza la personalitat de la Neus, ja que, més enllà dels seus ideals, es va proposar ser la veu i retornar al món l’horror dels camps de treball i extermini nazi.

Això li va implicar anar a contracorrent de la por, la crueltat i del que la tirania del moment imposava. En els seus intents de recordar-ho tot és patent el defugir de les forces de la repressió freudiana que sempre empenyen a l’oblit del que no es vol saber o del que arriba a ser inassimilable. Tot i que, tal com es pot veure en alguns passatges del relat, per exemple, cóm durant anys no té consciència dels malsons que pateix cada nit, no tot es pot recordar.

La vivència de l’inconscient avança una idea, i és que l’experiència de l’exili no es fa només per la pèrdua d’un territori, d’una pàtria, si no que també es dóna dins de cadascun de nosaltres.

Exiliats pel trauma

Les guerres sempre irrompen de sobte i com un esclat la seva ona expansiva es va estenent fent de tot allò que coneixíem un món estrany i hostil.

L’impacte del trauma sobre el cos té una estructura similar, produint un afecte d’estranyesa, a vegades de perplexitat. Deixa un buit, com si es tractés d’un fotograma en blanc – dèiem quan construíem aquestes jornades -. Aquesta és l’empremta, el traç que deixa la trobada amb quelcom d’inhumà.

Així és com aquestes parcel·les opaques, borroses, difuses de la nostra vida fan de marc i orienten, de la mateixa manera que les nostres creences. Amb una petita diferència i és que el llenguatge troba un límit en l’intent d’explicar-les.

En aquest punt és en el que ens trobem amb el que ho fa possible, el testimoni del qual l’escriptura n’és un vehicle. Per això m’he acompanyat en la meva lectura de dues dones que escrivint donen conta del recorregut singular que van prendre a partir d’una trobada amb lo traumàtic.

Dos petit apunts:

María Zambrano ens ha deixat tot un llegat sobre l’experiència íntima de l’exili. En la seva obra ens mostra amb gran precisió el sentiment de sentir-se estrany en un mateix, del buit, del desemparament estructural que acompanya a tota vida humana.

Rescato una cita de la Carta sobre l’exili que diu:

“tan solo y hundido en sí mismo y al par a la intemperie, como uno que está naciendo; naciendo y muriendo al mismo tiempo, mientras sigue la vida. La vida que le dejaron sin que él tuviera culpa de ello; toda la vida y el mundo, pero sin lugar en él, habiendo de vivir pero sin poder acabar de estar.” (María Zambrano, Carta sobre el exilio)

Catherine Millot, psicoanalista i escriptora, sense haver-se trobat en una situació forçada com és una guerra, recorre a descripcions molt similars respecte la vivència traumàtica. En el seu cas, la pèrdua d’un amor.  Ella ens parla d’un desert sense límits, el buit mateix pel que es veu engolida.

Aquest denominador comú, un buit, també el trobem en la Neus, curiosament en moments on la llibertat obre camí, aquesta ens diu:

“Ni alegria, ni satisfacció, ni ràbia, ni odi, ni fàstic.

Tinc el cor sec.

Buit.

Mort”. (p.209 – Un cel de plom)

Prendre el concepte d’exili com una qüestió estructural de l’ésser humà ens dóna una altra perspectiva del tractament que se’n pot fer.

Totes tres fan l’experiència de no quedar-se atrapades en la soledat extrema, el dolor i el patiment, per fer de l’experiència traumàtica una solució de vida, cada una la seva però.

Experiències de les que ens podem servir per obrir les fronteres de l’ideal de salut mental. La història de la Neus ens explica l’inici d’una nova psiquiatria: Les primeres medicacions psiquiàtriques receptades en massa per restablir l’ordre, apaivagar pors i ansietats, dedicades a harmonitzar la relació de l’home amb el món.

Aquest ideal tradueix l’esforç que es fa avui en dia per combatre i reduir el que Freud va anomenar el malestar en la cultura.

Una solució, una fotografia

A l’inici de la novel·la partim d’una Neus intrèpida, avançada en la idea de vida que volia per a ella, no volia treballar al camp tota la vida, volia formar-se, ser infermera. Era una dona de paraules, d’ideals. Les paraules del pare la van acompanyar i ho segueixen fent en la seva vida, lo qual és una tònica en la vivència dels fets transcorreguts a la novel·la. Però pot ser no és per això pel que més em va fascinar.

Avui en dia les imatges pesen més que les paraules i la història de la Neus és testimoni d’aquest punt que encara segueix sent referencial quan parlem de la feminitat i més concretament del cos en la feminitat.

Un cop a casa, alliberada, va necessitar fer-se una fotografia amb el vestit de deportada. Era l’única cosa que la feia aixecar del llit, que li retornava certa força per entomar la vida que li havien deixat. Gerard Wajcman, escriptor i professor a la universitat de Paris VIII, ens diu que l’art fa visible quelcom sense la necessitat de reproduir-lo, pot ser d’això es tractava. Del que queda inscrit en el cos de la vivència traumàtica inefable. En ella trobava un sense sentit necessari, quelcom fora de la mirada incòmode de qui la va veure tornar de l’infern.

Bé, això només són aproximacions sobre el que és clar, les ànsies de vida de la Neus i el preu que implica retornar al seu poble natal sentint la incomprensió de qui ha passat per l’experiència de la pèrdua més radical d’un mateix.   

I tot això sota un cel, un vel, de plom, del que no sabem encara si enfosqueix o clareja. És una manera de dir que la lectura d’aquesta novel·la ens ensenya sobretot una modalitat singular de transitar el que en anglès se’n diu “blind chance”[1], literalment una oportunitat cega, on el que es posa en joc és una aposta per la vida.

[1]  K.Kieslowski “l’Atzar”