La personalitat de Neus Català com a víctima dels camps de treball i extermini nazis.

Llegir a la Neus en “Un cel de plom” ens convida a voler passejar per la inquietud d’una manera més ferma. Com si es pogués trobar un sentit en les paraules que descriuen les vivències d’una dona. Aquest sentit anhelat però, s’esvaeix en les confidències que de tant en tant el relat deixa caure.

Jacques Lacan, psicoanalista francès, sempre ha dit que La dona no existeix, que en tot cas podem parlar-ne o millor dit, ens en parlen, una per una. La tensió que s’estableix en la novel·la entre el caràcter de ficció i el d’una història real, viscuda, permet que aquesta vivència singular, serveixi de testimoni, ja que el testimoni també és un per un.

En aquest cas no hem de descomptar la feina, primer de lectura i després de transcripció i escriptura de la Carme Martí, que evoca una aproximació, un més a prop de la mirada més íntima de la Neus Català.

La pèrdua de les paraules.

Els cossos van per una banda i les paraules per l’altre. La paraula ja no acompanya en aquesta època en la que l’Altre social es fon en un eixam de possibilitats. Si bé abans la “norma-litat”, aconseguia condensar la majoria d’inquietuds en una qüestió d’educació, forçant la inscripció del que implica tenir un cos en societat, ara els cossos son lliurats a si mateixos.

Ens trobem en una època en la que el cos ha passat de presentar-se com quelcom agalmàtic a fer-ho com a seu de gaudi, seu de satisfacció. Abans tenir un cos, en el millor dels casos, implicava presentar-lo sota la modalitat d’un vel. Entre l’íntim i allò públic hi havia diferència. Actualment, el cos com seu de gaudi, només té una funció: satisfer-se, on els límits no només no són clars, si no que s’anima a eliminar-los. En aquest punt, el cos i la satisfacció, el subjecte i l’objecte, conviuen en una equivalència. Les conseqüències d’aquesta lògica de funcionament produeixen diferents solituds.