«Tot va començar durant les meves primeres pràctiques. Aparentment, havia estat de sort. Em va tocar un servei capdavanter, un equip molt dinàmic, amb resultats espectaculars. De fet, però, va ser un xoc per a mi. Jo creia que un metge és un clínic en el sentit propi de la paraula: un que s’asseu al llit del malalt i abans que res parla amb ell. Això no devia ser fals del tot, ja que alguns dels meus companys ho van viure així i van continuar els seus estudis. Però en el meu sofisticat servei, els metges ja no s’asseien als llits dels malalts. Estaven més pendents de pantalles, de gràfics i dels resultats del laboratori que del que poguessin dir-los els pacients. Comparat amb el que jo buscava, no em trobava ben bé al lloc en aquella medicina de punta, en què tant el cap com el seu equip només pensaven a publicar en el proper congrés una tècnica operatòria que acabaven de desenvolupar. Cada vegada em sentia pitjor. Un bon dia em vaig adonar que, en els meus moments lliures a l’hospital, passava més temps amb els pacients, les infermeres o les secretàries que amb els metges.»