La temptació d’existir
Christer Strömholm i Anders Petersen.
Unes paraules per una exposició [1] que m’ha ben captivat en dos temps. El primer que em pica la curiositat és el títol “La temptació d’existir” concretament el significant: temptació. En un segon temps, ara si, l’experiència de ser allà, gaudir de les fotografies, conèixer el treball… i sobretot, l’acte creatiu dels autors. La reflexió a continuació n’explora el doble vessant.
Existir és per se, però un pot existir de moltes maneres, en el cas que ens ocupa l’existència és temptada. La temptació té varies accepcions: posar a prova (intent), tractar d’aconseguir quelcom malgrat els obstacles, induir a allò prohibit o excitar el desig (d’algú) [2]. Quan un significant ens crida és perquè quelcom del propi símptoma hi està implicat. El que m’implica, queda pel propi anàlisis.
El títol és tret del llibre escrit pel filòsof romanès Emil Cioran La temptació d’existir (1956), on afirma: “Els temps actuals han fet del nostre pensament un interrogant permanent. Les guerres, els conflictes, les aberracions, en fi, ens posen en front de nosaltres mateixos amb el tenebrós sense sentit. Què ens empeny a seguir existint?” L’escriptor, coetani de Strönholm comparteix amb aquest una atracció per França i la ciutat de Paris. L’estil de Cioran respon a un impuls interior negatiu, fruit de la consciencia del sense sentit de l’existència i fent ús de l’escriptura com a tractament. Es defineix a si mateix com a “pensador orgànic”, ja que considera que tot aconteixement viscut, físic o intel·lectual, és aprofitat per moldejar un cos conceptual. Strönholm i Andersen optaran per transmetre idees i valors de la condició humana, les parts fosques també, però aportant certa llum.
L’exposició és un recorregut pel treball dels dos creadors que convergeixen en dues qüestions que considero d’interès i que extrec sobretot del que diuen ells mateixos de la seva pròpia obra.
Per una banda destacar la implicació personal en allò que fotografien “jo no puc fotografiar allò aliè, has d’estar allà, a l’altra banda, aquí radica la meva responsabilitat” diu Strönholm al fragment de la pel.lícula que es pot veure a l’exposició [3], alhora que defensa que la fotografia no està destinada a documentar la realitat sinó que el fotògraf ha de començar per ell mateix. Ell no fa fotografies sinó que crea imatges. Petersen, deixeble de Strönholm, en una entrevista [4] comenta que “ell no té un estil sinó una manera d’aproximar-se a les persones” . Tan un com en l’altre veuen que en el retrat a l’altre persona, hi ha molt d’un mateix, com un autorretrat alhora que la fotografia és el resultat de la relació que estableixen amb les persones i no al revés.
L’altre aspecte que destaco és el seu objecte de treball “pretenen donar visibilitat a aquelles persones, que tot i trobar-se en els límits, van optar per seguir avançant” . Temes com la vida, la mort, els moments d’intimitat, o les amistats…persones al límit, al marge són els temes recurrents.
L’ interès de Strönholm per col·leccionar coses rebutjades que troba al mercat de les puces de París, entra en sèrie amb la col·lecció de pensaments que escriu en papers i ordena i organitza com les fotografies, fa una tractament de les restes, coses i paraules com si d’imatges es tractessin. Busca en les restes quelcom de valuós. “Millor que els altres no ho vulguin, així ho trobo jo”
Petersen al seu torn defensa que en la seva mirada de la intimitat i la privacitat tot és subjectiu, l’objectivitat no existeix. Ell fa les fotografies amb el cor i l’estomac, el cervell el deixa pel moment previ (quan pensa el projecte) i pel moment posterior (quan fa el tractament de la fotografia a l’estudi).
Més que procés creatiu en els dos autors apareix en majúscules la idea de l’ACTE i els efectes que produeix, no en les persones fotografiades sinó ells mateixos. Idea que els piscoanalista Jaques Lacan expressa especialment en la seva definició de l’acte: “L’acte (a seques) pren el lloc d’un dir, el subjecte implicat canvia” [5] i que J.A.Miller aclareix: “Hi ha acte només quan hi ha superació d’un llindar significant (…) És aquesta la justificació de la lliçó de Lacan, segons la qual l’acte esdevé d’un dir: no és suficient fer perquè hi hagi un acte, no és suficient que hi hagi moviment, acció, és necessari que hi hagi també un dir, que emmarqui i fixi aquest acte.” [6]
En l’acte dels dos autors hi ha molt dit. En dono fe amb unes paraules…
[1] La Fundació Foto Colectania presenta dues sèries essencials per la fotografia europea de la segona meitat de segle XX; Les amies de Place Blanche de Christer Strömholm i el Café Lehmitz d’Anders Petersen. http://www.colectania.es/index.php?i=2&p=2 Del 16 d’abril al 30 de juliol de 2015 .Fundació foto Colectania
[2] Diccionari de la llengua catalana. Institut d’Estudis Catalans. http://dlc.iec.cat/results.asp?txtEntrada=temptar
[3] Pel.lícula sobre Christer Strömholm
[4] Entrevista a Anders Petersen extreta de www.timeinturkey.org
[5] J. Lacan (1967-1968), <> (reseña), en Reseñas de Enseñanza, p.41
[6] Cfr. J.A.MIller, <> op.cit., pp.10-11.