La bretxa és possibilitat. Intervenció a la taula rodona ‘Noves masculinitats: possibilitant masculinitats feministes’
Aquesta taula rodona es va portar a terme en el marc del XXè Fòrum contra les violències masclistes, organitzat per la Plataforma Unitaria contra les violències masclistes a la Biblioteca Francesca Bonnemaison.
La taula, que es va filmar (es pot veure a Youtube), va comptar amb les intervencions de José Manuel Vilarreal, Miquel Missé, Laura Zalacaín i Iván Rivera. Es va presentar al programa amb les següents paraules:
En diverses reflexions feministes al voltant del gènere ens interroguem constantment sobre les masculinitats i, en especial, per la bretxa entre accions i representacions: a la pràctica molts homes construeixen itineraris diversos, però a les nostres representacions hi ha un topall a l’hora de simbolitzar aquestes experiències més enllà del home universal hegemònic. Comencem a compartir experiències i a teixir un contrapoder: Què ens interroguem des de les masculinitats per pensar més enllà dels models masculins tradicionals? Quines comunitats construïm?
“Parlaré des de la psicoanàlisi”: la raó de que avui estigui conversant amb vosaltres és conseqüència d’haver passat una temporada llarga al divan. Una psicoanàlisi permet a un home, entre d’altres coses, assolir una increença en l’universal propi de les ínfules de la fantasia viril. Fantasia que és pegament entre sexes.
De què se sosté l’experiència psicoanalítica? De que un, com una, és responsable del gaudi, del patiment que autoritza, tot i que per estructura no en vulgui saber res. Aquesta responsabilitat només esdevé possibilitat quan es pren nota, és a dir, quan es consenteix a respondre pre la bretxa radical entre acció i representació[1]. Alguns apunts per el debat, doncs, des de les paradoxes que l’experiència psicoanalítica posa de manifest:
Sobre la violència.
Al 1975, el psicoanalista Jacques Lacan, amic de Simone de Beauvoir, autor molt llegit per feministes fonamentals com ara Julia Kristeva, Luce Irigaray, Juliet Mitchell o Judith Butler, proposa que entre sexes, la nostra espècie fracassa com a tal. No hi ha biologia que possibiliti una relació, sinó més aviat violo – gia: la violència és el malentès més radical respecte de la sexualitat. I es realitza, tristament. L’educació, cal dir, és impotent quan es tracta de la fantasia inconscient que estructura el desig, que és un límit fundat en el binomi llei-transgressió. Així, Lacan constata: “Dios es perverso (père-vers diu en francés, és a dir orientat cap a la perversió del pare, com il·lustra avui el resultat de les eleccions als Estats Units d’Amèrica).I afegeix:Pero se terminará por inventar algo menos estereotipado que la perversión”[2]. A quina invenció hem arribat? Penso que aquesta existeix, però ens falta precisar, investigar el seu factor cultural més enllà del progresisme.
Sobre la virilitat.
Cal distingir, trobo, la ficció, que és simular un ideal, de la impostura, que és engany que es vol veraç. Hi ha ficció masculina, però quan aspira a virilitat esdevé impostura[3]. Qui reclama la virilitat? Hi ha, al menys, dos llocs des d’on s’exigeix:
a) Des del poder, com il·lustra un recent cas mediàtic[4], en la mesura en que la impotència del penis (sempre cau) força la seva erecció perpètua. Deriva, doncs, en idolatria del gaudi fàl·lic al que tant la persona, com el personatge, es sotmeten. En la sexualitat mascle, més enllà de quins cossos l’encarnin, s’és esclau d’aquest tòtem de la cultura al qual, fins i tot en alguns feminismes, és difícil escapar (queda prou patent en els escrits de Preciado).
b) Potser cal no desconèixer que des de cert desig femení, la virilitat és un tret que s’espera. No és fàcil que funcioni igual si no sembla autèntic. No només hi ha ideologia o estereotips culturals en l’atracció: l’inconscient està fet de signes que no són pas idees. Hi ha, doncs, fixacions de la sexualitat més enllà del que s’entén conscientment com a desig[5].
Sobre el pare.
No son pocs els
homes denunciats per violència per les seves ex-parelles que han estat pares
sense que es pugui detectar, en la seva subjectivitat, un consentiment a la paternitat. Curiosament,
tot i que sembli xocant, és aquesta mateixa dona a la que han fet mare la que
s’erigeix, per ells, com a màxima autoritat, en alguns casos com a legisladora
d’una Llei absoluta. La impossibilitat de donar una significació a l’amor que
s’espera d’un pare deriva, llavors, en una ortopèdia de la relació on
l’obstacle, en la realitat, es constitueix i justifica en torn d’un matriarcat
implacable i arbitrari. Reordenen el que no es poden representar sota un marc
de tirania: la mare imposa tot, si ell fracassa és perquè ella governa els seus
fills. Parlar-ne amb un psicoanalista facilita acotar, moderar, aquesta
paranoia de baix volum.
Notas
[1] Presentació de la taula.
[2] Lacan, J. El Seminari, llibre 22, ‘RSI’. Classe del 8 d’abril de 1975. Inèdit.
[3] Lacan, J. (2006). El Seminario, libro 10, La angustia. Buenos Aires: Paidós. p. 208.
[4] Carta de Íñigo Errejón en la que comunica su abandono de la primera línea política. Disponible online en: https://www.rtve.es/noticias/20241024/inigo-errejon-dimite-deja-politica-carta-integra/16302277.shtml.
[5] Lacan, J. (2006). El Seminario, libro 10, La angustia. Buenos Aires: Paidós. p. 212.